Skip to content

«L’Elx perdut per a sempre, perdut per a tots els segles». Gaspar Jaén i Urban: el poeta i el seu entorn

Hi ha temes que són consubstancials a la mateixa literatura –i especialment a la poesia, potser el gènere més antic i arrelat al cor dels humans–, això que denominem tòpics i que, per molt que intentem defugir-los, acaben apareixent perquè, en definitiva, són les qüestions que ens acompanyen des de fa milers d’anys: la mort, el desig (o l’amor), el pas del temps. Tot allò que ens defineix com a éssers conscients del nostre pas breu per un univers ple de casualitats, que no causalitats. La identitat amb l’espai que trepitges i en el qual et reconeixes, per a bé i per a mal, també és una constant de la literatura. L’Ítaca d’Homer –o de Cavafis, tant se val– no sols correspon a un temps, el final del nostre periple, que esperem ple d’aventures, és també un espai (potser idealitzat pel record i l’experiència vital), el lloc on ens sentim com a casa.

Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952) parteix de l’espai que l’ha vist nàixer per a crear un món poètic que finalment l’acaba superant, però al qual sempre acaba tornant. És una relació amb un entorn que estima i que pateix amb la mateixa intensitat: Elx en els seus versos acaba sent un element dramàtic, amb unes ressonàncies quasi heroiques. La dedicació a la pàtria fins a les últimes conseqüencies (del jo poètic, però també del jo biogràfic), fins a la desmesura i la insolència (hybris), fa que, com li va passar a Èdip, acabe desterrat i amb els ulls arrancats amb les seues pròpies mans. D’ací, la citació del títol (“l’Elx perdut per sempre, perdut per tots els segles”), que no correspon a un parell de versos triats a l’atzar, sinó a una frase extreta de la introducció a l’obra en quatre volums Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx (1983). Es tracta d’una elegia en prosa que explica la relació amb el seu poble i que perfectament podria explicar tant la seua obra assagística i de recerca com la literària. Potser m’he precipitat a l’hora de parlar d’Èdip i hauria d’haver esmentat millor Cassandra, profetessa condemnada per Apol·lo a no ser creguda en els seus vaticinis, encara que ell, com veurem, es compare amb l’Ovidi desterrat de Roma.

Llegir més: https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/42191/lelx-perdut-sempre-segles-gaspar-jaen-poeta-entorn